“La gimnàstica m’ha fet créixer com a persona i m’ha ensenyat a lluitar i a no rendir-te mai”

Joana Sarrate, gimnasta de Via Olímpica

– Edat?
– 16

– Vius a…
– Les Franqueses del Vallès

– Estudis…
– 1r Batxillerat tecnològic

– Què t’ha motivat a decidir deixar la gimnàstica?
– Un conjunt de coses han fet que deixi la gimnàstica aquest any. Porto ja molts anys intentant compaginar la gimnàstica amb una altra cosa que m’apassiona, la música. Sempre ha estat molt complicat, però ho noto ara més que mai. Sento que no puc amb tot. En primer lloc, per tant, podrien ser els estudis. L’any que ve m’enfronto a un 2n de Batxillerat que sé que serà dur, i m’estressa pensar que hauré de portar tantes coses alhora. En segon lloc, l’amistat i les companyes. Durant aquests últims anys, hi ha hagut moltes companyes que ho han anat deixant. Només quedem jo, la Marina i la Berta (que és al CAR), per tant, ja no tenim equip i no podem competir a la Iberdrola, una de les meves màximes motivacions. I finalment, tinc el pressentiment que la meva etapa amb la gimnàstica ha de finalitzar. Fa molts anys que faig aquest esport.

– Com està sent aquest últim any?
– No m’atreveixo a dir el millor, perquè hi ha hagut anys que han estat espectaculars. Però sí que puc afirmar que estic vivint la gimnàstica d’una manera molt diferent de com la veia anys enrere. L’estic vivint amb ganes, sabent que he de gaudir del temps que em queda al gimnàs. Un any diferent, amb una pressió diferent i amb unes sensacions molt diferents. M’ha fet adonar que la gimnàstica ha estat i serà sempre el meu esport i que el trobaré a faltar.

– Com t’agradaria finalitzar-lo?
– M’agradaria molt acabar-lo fent un bon campionat d’Espanya. Sentint que tot l’esforç ha tingut la seva recompensa.

– Quan va començar la teva afició per la gimnàstica?
– Tot va començar al pati de l’escola. A mi m’agradava fer rodes, verticals, ponts i la meva mare en veure que m’agradava molt penjar-me a tot arreu em va preguntar -i jo també vaig insistir- en el fet que m’agradaria fer un esport en què es pogués millorar. Primer volia fer gimnàstica rítmica, perquè era l’única que jo coneixia. Però després de buscar clubs a prop de casa, vam trobar el Club Natació Granollers. Vaig anar-ho a provar a l’estiu i em va encantar!

– Quina ha estat la teva trajectòria esportiva?
– Jo vaig començar amb 9 anys i vaig fer un any d’escola de competició. Després vaig fer un any de promogym, el primer any que vaig anar al campionat d’Espanya. En aquell moment vaig sentir que havia assolit un dels meus objectius. Em va encantar l’ambient d’aquelles competicions! Més tard vaig passar a nivell 2 grans. Va ser un dels meus millors anys, sens dubte. Feia tota la dificultat que se’m demanava o fins i tot més i vaig tenir bons resultats. Després vaig fer un any de base 7. Sempre m’han dit que he començat la gimnàstica molt tard i ho he estat notant durant els anys. Per exemple, en aquell moment jo era massa gran per fer el nivell que em tocava fer i per això vaig haver de fer aquest any. Finalment, per fi, vaig poder passar directament a Via Olímpica 8. Més endavant un any de nivell 9 i fins ara, nivell 10, el meu màxim propòsit des que vaig començar amb la gimnàstica. Arribar al nivell més alt.

– Com recordes la teva primera competició?
– Va ser un desastre, perquè no sabia com funcionava ni què havia de fer. A més a més recordo que ho vaig fer molt malament perquè estava molt nerviosa. Podem dir que a la primera competició em vaig adonar que la gimnàstica és un esport difícil i que per moltes hores que entrenis sempre pots arribar a fallar. Tot i això, va ser molt divertit i em va agradar ensenyar el poc que havia après fins al moment als meus pares i germans.

– Quina és la medalla o competició que recordes amb més satisfacció?
– La medalla que recordo amb més satisfacció és al Campionat d’Espanya del 2017. Feia nivell 2 en aquell moment i vaig quedar primera general, amb medalla d’or a terra i bronze a paral·leles. No m’ho esperava gens i estava eufòrica. Crec que ha sigut un dels millors moments de satisfacció que he viscut amb la gimnàstica.

– Què et passa pel cap abans de competir, durant i després?
– Abans de competir són, sobretot, nervis. Intento deixar la ment en blanc i no pensar massa en la competició perquè sinó encara em poso més nerviosa… Tot i això, no puc evitar pensar en els exercicis i intentar visualitzar l’exercici perfecte. Durant la competició, els nervis van marxant i em centro únicament en els exercicis que realitzaré. Mentre faig un exercici penso en tots els moviments que he de fer per no caure, m’animo interiorment i intento estar concentrada. Tot i això, a vegades és molt difícil aconseguir-ho, sobretot si he fallat a algun aparell en concret i estic de mal humor. A vegades costa molt aixecar-se i canviar el xip per seguir fent la competició. És una de les coses que he hagut de treballar més durant els anys. No rendir-me i aixecar el cap.

– Quina és la preparació esportiva d’un gimnasta?
– Un gimnasta s’ha de preparar no només físicament, també mentalment. Per preparar-se físicament s’ha de fer preparació física. En canvi, mentalment és molt més difícil. Jo diria que s’ha d’anar adquirint durant els anys. Madurant a poc a poc. S’ha de tenir molta força de voluntat. Ganes de millorar i superar-se dia a dia.

– Quin és el teu aparell preferit?
– Ha anat canviant durant els anys i va molt relacionat amb els elements que estàs fent en aquell moment i si et surten bé els exercicis. Al principi el terra era el meu preferit, juntament amb les paral·leles i el que menys m’agradava era la barra, perquè li tenia molta por. Ara, en canvi, crec que és el meu preferit. I el poltre mai m’ha sortit gaire bé i, per tant, es pot dir que és el que menys m’agrada.

– Com és entrenar al Club?
– Per mi entrenar al club, és una sensació única. Primer de tot per la confiança que hem anat adquirint durant els anys. És fantàstic fer l’esport que més t’agrada, rodejat de gent que et valora i t’aprecia. Entrenar al club és com entrenar en família, et coneixes perfectament amb tothom. Tens pors, caigudes, patiments… però ets a casa.

– Quina gimnasta ha estat el teu referent?
– Sincerament, no he tingut una gimnasta en concret que hagi sigut el meu referent, però evidentment n’hi ha que he anat seguint durant els anys i que m’han agradat molt. Primer de tot l’Anna Pérez, sempre l’he vist com un exemple a seguir. També la Roxana Popa, per no rendir-se mai. I de les olimpíades, evidentment, la Simone Biles.

– Has hagut de sacrificar coses per la gimnàstica?
– Sí, a causa de la quantitat d’hores que entrenem a la setmana. No he hagut de sacrificar els estudis, però sí que és veritat que costa més portar les feines i exàmens al dia. Has de tenir molta organització. A més a més jo faig música -bastantes hores també- i m’ha costat molt compaginar les tres coses: institut, música i esport. També hi ha vegades que he hagut de sacrificar alguna quedada amb els amics o dies importants perquè teníem competició, però, tot i això, estic molt orgullosa d’haver-ho fet.

– Què ha estat i què és la gimnàstica per tu?
– La gimnàstica ha sigut una via d’escapament per evadir-me dels exàmens i els problemes. Tot i que hi ha vegades que és difícil de fer-ho, la gimnàstica em fa pensar únicament en allò que estic fent. Ha sigut una manera de fer una amistat, que potser ja s’ha convertit en una família. Totes les companyes que m’han acompanyat en aquest camí, han deixat marca. Me les estimo moltíssim i espero no perdre mai el contacte.

– Quins valors t’ha transmès?
– M’ha ensenyat a superar-me dia a dia, a enfrontar totes les pors, a espavilar-me i a esforçar-me per assolir els objectius que vull… Realment la gimnàstica m’ha fet créixer com a persona i m’ha ensenyat a lluitar per allò que es vol aconseguir. I sobretot a no rendir-te mai. A més a més crec que ha sigut un procés de maduresa molt gran que ens ha fet aprendre moltíssimes coses.

– Què li diries a les noies que volen iniciar-se?
– Que gaudeixin de cada moment que viuen perquè passa molt ràpidament. Que s’esforcin a cada entreno i sobretot que facin cas als entrenadors, que ells són els que et podran ajudar. Que no es rendeixin si veuen que no els hi surt un element. Tot acaba sortint.