La Txell Mas és una de les sincronistes més reconegudes del Club Natació Granollers. Quan va començar a practicar aquest esport, amb només 5 anys, poc s’imaginava que arribaria fins aquí. Membre de l’equip absolut i campiona del Món en Equip Tècnic, Lliure i Combo, aquesta jove granollerina és un reflex de l’esforç, la superació i la perseverança. Tot plegat ha portat l’Ajuntament de la nostra ciutat a atorgar-li el premi a la Millor Esportista Sènior en la Festa de l’Esport d’enguany, un dels guardons que Mas ha rebut amb més il•lusió perquè no se l’esperava i significa “un reconeixement a tot l’esforç dut a terme”.

– Quan vas començar a practicar Natació Sincronitzada?
Tenia 5 anys i va ser perquè la meva germana també en feia. Jo sempre venia a veure-la a les grades del Club i m’agradava. Primer vaig començar fent cursets i poc a poc vaig començar a competir.

– Quan eres petita creies que algun dia arribaries tan lluny?
No (riu). Quan era una nena i veia les nedadores de la selecció per la televisió sentia una gran admiració, però mai hagués pensat que acabaria competint al seu costat. Quan coincidíem en alguna prova sempre intentava estar al seu costat, fer-m’hi fotos…

– Quina va ser la teva primera gran competició internacional?
Va ser a Finlàndia, al Campionat d’Europa. Jo encara era Júnior i em va impactar moltíssim perquè va ser la primera vegada que vaig veure les russes.

– Encara t’impacta veure-les?
Si, i tant. Al Mundial de Barcelona vaig veure per primer cop a l’equip absolut i va ser impressionant.

– Ara que parles del Mundial, explica’ns com va ser l’experiència?
Va ser increïble perquè a banda de la competició en si, el fet que es fes aquí a Barcelona, el suport de la gent d’aquí, els voluntaris…

– Parlem de la teva carrera esportiva. Vas deixar d’entrenar al Club quan tenies només 13 anys, com va ser?
Al principi va ser dur perquè no només vaig deixar el Club, també l’escola i la família. Em van oferir la plaça al Centre de Tecnificació Esportiva Joaquim Blume d’un dia per l’altre i vaig acceptar-la gairebé sense pensar-ho. Allà hi vaig estar del 2008 fins el 2011, quan vaig marxar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès.

– I allà vas passar a entrenar amb l’elit de la sincronitzada…
Si, bé vaig entrar al CAR encara com a Júnior. Després ja vaig ser Sènior. Al principi va ser estrany perquè tot i que tenia certa relació amb les nedadores de l’equip absolut, no les coneixia molt…a més la majoria eren més grans que jo…però ara estic molt contenta i molt a gust.

– Quantes hores entrenes al CAR?
Unes 8 hores diàries. De 08:15 a 14:00 i de 16:00 a 19:00 aproximadament.

– I estudiar?
Després de l’entrenament faig classes particulars perquè estic cursant la carrera de Biomedicina.

– No n’hi havia una de més difícil?
No (riu)

– En algun moment et preguntes com seria la vida sense la sincro?
Si, quan vaig a la universitat alguns dies i veig els joves de la meva edat…però penso que tot arribarà, que ara sóc on sóc i he d’aprofitar-ho perquè la sincro no és per a tota la vida.

– On et veus dintre de 5 o 10 anys?
Potser competint encara o potser, si no he acabat la carrera, fent d’entrenadora en algun club. Si l’he acabada m’agradaria trobar feina i poder investigar al laboratori que és el que m’agrada de debò.

Foto: Toni Torrillas