David Cañada Jimenez té 42 anys, tot i que puntualitza que el 26 d’agost en farà 43. Viu a Barcelona, però treballa a Granollers, així que aprofita sobretot els migdies per entrenar-se al Club Natació Granollers. Soci des del 2006, recuaen sobre les seves espatlles un total de 8 Ironmans. La primera la va fer a Niça i coses del destí… aquest any, de nou a Niça, ha aconseguit el seu millor triomf: acabar segon del seu grup d’edat, classificant-se per a disputar el Mundial a Hawaii!

– Véns a entrenar al Club… què utilitzes per portar a terme els teus entrenaments?
– Bàsicament la natació! I és un luxe nedar a la piscina de 50 metres, aprofito els migdies per nedar. Quan estava tancada durant l’hivern nedava a la de 25, però la possibilitat de nedar en una de 50 durant tot l’any és un avantatge. També, com a part d’entrenament indoor, faig spinning, utilitzo la sala de peses i faig estiraments i tonificació. Entreno en exclusivitat al Club, pel que fa a l’indoor; però també corro per la tarda per Barcelona.

– Com vas iniciar-te en els triatlons?
– Farà quasi 10 anys! Ho veia des de fora i vaig pensar que ho havia de provar. La primera, la vaig fer amb una mountain bike que em van deixar… ho vaig passar malament…. i vaig pensar que era molt complicat. Però mica en mica et vas enganxant. Després vaig comprar la primera bicicleta! Però continuava corrent… de tant en tant feia alguna cursa: primer curtes, de 10km, mitges maratons, després maratons, i amb el tema de triatló em va passar el mateix. Vaig intentar anar a triatlons, això sí, pas a pas: primer fent curses sprint, que són les mes curtes; el segon any vaig fer olímpiques; al tercer any half, i al 2012 vaig fer el primer Ironman.

– Que et va portar fer el pas a la llarg distància? Perquè mínim són 9:30h de cursa…
– Al final tot és marcar-te un repte i d’alguna manera desafiar-te, veure si ets capaç d’aguantar una cursa com aquesta. Perquè a més a més l’avantatge que tenen aquestes curses és que no competeixes contra ningú, sinó contra tu mateix. I és maco tenir la inquietud de si superaràs o no el repte. Després et dones compte que és una qüestió d’entrenar-ho. No obstant, més endavant veus que quan fas una Ironman, primer la fas per acabar-la, però de mica en mica, sense donar-te’n compte, comences a competir.

– Quantes hores hi dediques a la setmana a entrenar?
– És una mica relatiu perquè treballo i viatjo, i de vegades estic fora i no hi puc dedicar més temps. Així que… entre 10 i 14 hores a la setmana. L’ideal seria entorn a les 14 hores! Aprofito el cap de setmana per fer les tires llargues de bicicleta i de córrer. I entre setmana, doncs, va molt bé utilitzar mitjans que em dóna el gimnàs per fer exercicis a la sala, fer piscina o anar a córrer pel riu, etc. al final la qüestió es basa en doblar entreno cada dia: nedar la migdia i córrer a la tarda o fer spinning.

-Portes un pla d’alimentació específic durant l’any?
– No. Sóc una persona que m’agrada menjar bastant i de tot. Home, intentes portar-te bé el mes previ a les proves, però en aquest sentit sé quin és el meu pes ideal abans duna cursa, 68 kg, i busco aquest pes… i partir d’aquí mes o menys menjo de tot.

– Respecte a Niça, com va anar la cursa?
– La cosa pintava malament, perquè era el 24 de juny, però per circumstàncies de l’atemptat, es va passar al 23 de juliol. El problema és que en aquestes dates fa molta calor! La meva idea era: nedant intento posar-me entre els primers per no perdre temps, agafar un bon ritme i sobretot en aquells moments en què entres en fase de confort, intentar exigir-me un ritme constant. Va ser sortir de l’aigua, però, que vaig veure que estava bastant davant i això em va animar a agafar la bici i seguir apretant. La bici potser no és el meu fort de les tres disciplines, però la intenció era mantenir aquella posició. La bicicleta es fa molt llarga i jo el que intento és aprofitar per menjar molt. Sóc dels que em preparo uns biquinis de pernil, menjo barretes, i aleshores els gels els deixo per córrer. Vigilo molt el tema de la hidratació bevent i intento controlar el tema de les sals. Quan vaig deixar la bicicleta a boxes, vaig veure que no n’hi havia gaires, i vaig pensar que estava en una bona posició. Quan faig les transicions, vaig accelerat i començo a córrer amb un ritme per sobre. Tenia previst córrer a un ritme per km de 4min i mig, que més o menys és a l’entorn de 3h 10m, que és tranquil, però com que vas accelerat, vaig començar a 4.20 i vas veient que se’t farà llarg, que el sol apreta i al final intentes mantenir un ritme per aguantar, però un és conscient que a mida que passa la cursa les forces van defallint. Aleshores va ser quan canten la posició: 5è, després 4t, 3r… del meu grup d’edat. I jo sabia que hi havia uns 5 llocs per anar al Campionat el Món! Llavors va ser mantenir això. A més, quan deixo la bicicleta, em trec un pes de sobre perquè ja no depens d’una altra cosa, sinó que depens de tu mateix. I em sento després més còmode.

– Et vas classificar per Hawaii, i ara quin objectiu tens?
– Abans de la prova de Niça, no sabia si et classificaves aquest any pel Mundial. Aleshores jo ja tenia planificada les vacances… marxo tres setmanes a l’Àfrica! Així que ara la idea és apurar d’aquí a que marxi el 15 d’agost, per a seguir entrenant. Allà intentar fer alguna cosa, córrer, fer estiraments… i quan torni tindré tres setmanes per preparar la prova, perquè una setmana abans recomanen anar a Hawaii per aclimatar-te a l’horari i clima, sobretot per humitat i vent… la bicicleta és bastant durilla pel vent. He fet Lanzarote i segons diuen és bastant similar i almenys tinc aquesta referència. Però com que no tinc cap pressió, vaig a disfrutar-la. M’estava plantejant si portar rellotge i tot, imagina’t!

-I després de Hawaii…
– Tenia previst agafar un any sabàtic quant a temes de triatlons, però tot això enganxa molt! I quan acabes una prova normalment dius mai més! Però després a mida que passen els dies… De  totes maneres, sóc de les persones que necessita tenir un objectiu per entrenar.